Wednesday, July 08, 2009

El "capo" i el "pito"

AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
El recent premi d'honor de les Lletres Catalanes, el lingüista Joan Solà i Cortassa ha actualitzat el problema de la supervivència del català. Venim d'una perversa tradició on el català s'ha presentat bé com un dialecte del llatí o del francès, o com una llengua minoritària sense prestigi, pròpia d'una comunitat agrícola i ramadera. Un idioma passat de moda, enganxat a la caperudesa d'uns catalans tossuts i obstinats nedant contra el corrent de la modernitat. Els catalans, però, volien i volem conservar els mots, tanmateix l'argument del fonamentalisme uniformador jacobí, repetit mils de cops amb tots els altaveus de què disposen, afirmava que ens havíem d'avergonyir de la nostra actitud de voler conservar viu el català, ensems proclamaven que érem uns éssers estranys, no evolucionats, ancorats en el passat, refrectaris al cosmopolitisme de la història contemporània i que si insistiem en la diferència lingüística era un gest antipàtic d'insubmissió o de clara segregació. Ens aconsellaven amb una gran càrrega de paternalisme que haviem de deixar de lluitar pel català i que aquest anés morint per ell mateix, com han mort els idiomes clàssics. La jugada consisteix a convertir el català en una llengua culte, universitària i erudita i després cap al cementiri de les llengües mortes.
Les estratègies per anihilar el català han estat moltes i variades. La més sagnant de totes va ser la seva prohibició a l'escola i en els mitjans de comunicació; només era permesa en els àmbits domèstics i en la literatura retòrica dels jocs florals. Ara bé prohibir l'exhibició pública del català alimentava el desig i la resistència. Per aquesta raó es va intentar combatre'l amb molta més cura sense que es notés la violència. "Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" tal com va recomanar l'any 1716 el fiscal general de Castella, don José Rodrigo Villalpando, als corregidors del Principat de Catalunya, com a tàctica per anar podrint el català i portar-lo a la defunció definitiva.
Actualment la situació del català és ben trista. Ha perdut la batalla del carrer, ha deixat de ser una llengua d'ús social, reclosa en espais cultes i polítics i també al clos domèstic com llengua d'expressió casolana. Si bé hi ha premsa i literatura en català això té molt de miratge, d'aparador, fins i tot és una coartada per assegurar que el català gaudeix de bona salut. El dia 25 del mes passat Salvador Giner, president de l'IEC, es lamentava que la llengua no avanci, perdi terreny, així com d'un emprobriment lèxic, igualment denunciava el procés de descatalanització proporcional al de castellanització de la vida pública catalana. El català ha de ser hegemònic i principal a Catalunya i no ho és. En aquests últims anys ha retrocedit l'ús del català parlat i el que es parla està fortament contaminat, una intoxicació que afecta no sols la musicalitat dels morfemes sinò també l'aspecte sintàctic i nominal.
És evident que és una falsa discussió si els escriptors catalans que escriuen en castellà són o no són catalans perquè sentir-se catalans o no pertany a la seva consciència individual. Igualment es podria dir dels capellans quan el ritual religiós se celebrava en llatí: eren catalans, no romans. Ara bé les obres dels catalans que escriuen en castellà no formen part de la literatura catalana perquè la literatura catalana és en català, però sí que són testimoni de la Catalunya bilingüe. Si un escriptor d'origen anglès publica textos en català, aquests sí que han de figurar en el patrimoni cultural nostrat, al marge que ell se senti o no català. Així d'obvi, així de senzill.
La vergonya de parlar una llengua reculada, comparada amb el francès o el castellà, ha produït situacions hilarants, grotesques, com aquells que per quedar bé amb el Govern central renunciaren al català, la seva llengua materna, i s'expressen en un castellà lleig, amb accent català i esquitxat de catalanismes ridículs.
Un cas divertit es va produir al meu poble. El que ara explicaré no és una llegenda urbana fantàstica sinó un fet real, tan real que existeix la casa coneguda com a can "El Capo i el Pito" que exemplaritza bé aquest complex d'inferioritat respecte al castellà com a llengua dominant i de culte. Un fill d'aquesta família en tornar del servei militar, feble i desnarit, va explicar als pares que durant el temps que va viure tan lluny de Catalunya havia perdut el record de la llengua catalana i només entenia i parlava castellà. S'adonaren que estava malalt i van cridar al metge perquè esbrinés què li feia mal. A la pregunta del doctor el noi contestà que li dolia "el capo i el pito", cosa que els pares no entenien, però el metge va dir que es referia al "cap i al pit". A la tarda va narrar aquesta plasenteria, que va provocar les rialles dels amics; a la nit tot el poble ho sabia. Per aquest fet al noi se'l va conèixer com "en capo i en pito".

Article publicat el dia 8/07/2009 al Diari de Girona.

No comments: