Wednesday, July 01, 2009

El fatalisme dels catalans

AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
Fa dies que reflexiono sobre una idea que vull exposar al lector a veure què li sembla. Es tracta sobre la por al demà. He arribat a la sincera conclusió, pot molt ben ser errònia, que els sers humans en general i els catalans en particular som més propensos a creure amb la fatalitat futura, amb un esdevenidor curull de desgràcies, que no amb la benastrugança personal o col·lectiva. Potser aquest tret psicològic enquistat en la nostra ànima s'explica perquè som hereus d'una història que ens ha castigat, que ens ha fet ser perdedors, fins celebrem, a manca de victòries, l'11 de setembre com una derrota col·lectiva. Molts són els que no ens comprenen, fins hi ha qui ens titlla de massoquistes. Existeix a la nostra societat una tendència irrefrenable a pensar que tot anirà malament, a tall d'exemple, aquest any per molts era impossible que el Barça guanyés tres copes i es trinxaràvem per protegir-se amb la idea que no acabaria bé i que seria una sort que el club en guanyés una. Aquests dos homes excepcionals, en Laporta i en Guardiola, han contribuït a regalar aquestes victòries als socis.
El fatalisme defensat per alguns pensadors clàssics és la creença que tot és determinat pel fat, una força impersonal, sovint divinitzada que a l'antiguitat expressava la ineluctabilitat de futur, sigui còsmic, o més sovint històric o personal. El terme fatalisme està impregnat a casa nostra d'un significat destructiu, ruïnós, de mal astruc. Quan afirmem que les coses han finit fatal indiquem que pitjor no podien sortir, que tot ha estat un desastre.
S'atribueix a la Marilyn Monroe aquesta frase que m'agrada molt: "el pitjor que ens pot passar és que el somni es faci realitat, es complexi". Sembla una paradoxa, però està plena de sentit. La materialització devalua la il·lusió onírica ja que la realitat no es correspon amb tot el que havíem desitjat, l'objectivitat no conté els elements lliurement imaginats, no obstant el pitjor de tot és que ens quedem definitivament sense el somni. S'ha volatitzat. No podem ni moldejar un futurible carregat de bona sort, perquè quan la fantasia somiada es realitza no satisfà les expectatives, sempre hi ha carències. "Es quan somio que hi veig clar", que deia en Foix, perquè un cop desperts el realisme s'imposa i el món és eixut i descarnat, sense la brillantor de la il·lusió. En el somni som omnipotents i esdevenim herois, en despertar la realitat implacable ens estira, ens retorna la identitat i hem d'anar a la feina per fer bullir l'olla.
"La por guarda la vinya", "pensa malament i encertaràs" o "qui l'encerta l'endevina" que mostra la perplexitat a l'hora de fer prediccions correctes i el més probable és que l'acció empresa no acabi amb èxit, és sorprenent que s'endevini i sigui un acte reexit. El que esperem són fracassos quan esbrinem fets deixats a l'atzar, no sotmesos a cap lògica ni coherència. Fins hi ha gent que en comprar loteria no poden evitar dir "no em tocarà". Un familiar sempre ho assegura, el renyo intentant fer-li raonar que si sap que no tindrà sort no ha de comprar. Tanmateix compra i seguirà comprant sabent que l'atzar no li donarà cap alegria.
Hi ha nacions que per la manera com socialitzen els infants, que fa que aquests estiguin més predisposats a l'optimisme. Per exemple als Estats Units, un poble jovial i emprenedor, amb apostes agosarades i esperençades de cara a l'esdevenidor, els pares eduquen els fills de forma condicional, no incondicional com succeeix en altres països; així doncs si el nen o la nena es porta bé és recompensat amb regals i afalacs, altrament és castigat si transgredeix les normes establertes, de tal forma que creixen amb il·lusions sabent que si treballen bé rebran un bon sou i si són bones persones suscitaran l'admiració dels seus conciutadans; per aquesta raó qualsevol americà sap que en potència pot ser el president del Estats Units, un fet que l'Obama acaba de convalidar.
Es comenta que Josep Pla assistia a una conferència d'un arqueòleg que va començar dient: "Fa 11.327 anys" i l'escriptor no va poder reprimir-se i cridà "clavat", la rialla va ser general; igual gràcia em produeix la predicció de Greenpeace alertant que el canvi climàtic pot fer desaparèixer d'aquí a 800 anys sis municipis de la Costa Brava. És molt fàcil predir a 800 anys vista perquè ningú, passat aquest llarg període, exigirà responsabilitats. Tots som capaços d'aventurar fets com aquests, igual podem afirmar que Madrid tindrà mar perquè tot estarà urbanitzat o que el desert del Sàhara serà un hort puix que ho faran possible noves tècniques de regadiu i la creació de noves hortalisses. Ara bé les informacions més o menys serioses sobre el futur sempre són negatives i generen alarma social, tanmateix ofereixen un aspecte tranquil·litzador ja que ens fan creure que l'època que ens ha tocat viure és la millor de totes, sense comparació ni amb les del passat famalenc i bèl·lic, ni amb les del futur, tan catastròfiques, on els espera l'apocalipsi final.
Que tinguem sort!
Article publicat el dia 1/07/2009 al Diari de Girona.

No comments: