Wednesday, July 15, 2009

Mon cor estima un arbre

AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
Miquel Costa Llobera, poeta mallorquí, Pollença 1854-Palma de Mallorca 1922, va escriure un poema premonitori del que és i ha estat el poble català. Ens podem reconèixer en aquest arbre. Els catalans som el Pi de Formentor. Joan Fuster en "Literatura catalana contemporània" escriu: "És una grandiosa invocacció descriptiva, ampul·losa i rotunda; el rude vegetal esdevé un símbol victoriós; és un poema romàntic cent per cent. El pi és la viva imatge del geni". Per Fuster el pi figura ser un símbol de com la natura esplèndida i exultant resisteix a totes les inclemències, igual que el geni poètic s'enlaira victoriós per damunt de la prosaica realitat. Altres consideren que el poema s'ha d'entendre com una metàfora de valor ètic; l'arbre davant les temptacions diabòliques aguanta impertèrrit, planta cara amb decidit coratge als mals sabent que com a recompensa obtindrà la immortalitat. El poeta parla "d'eterna primavera" identificable amb el paradís celestial. No s'ha d'oblidar que és capellà i la seva lírica té un caire religiós. Respecto Joan Fuster i els altres comentaristes, no obstant en faré una lectura patriòtica, encara que aquesta no fos la intenció del poeta.
"Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les tormentes que assalten la ribera, com un gegant guerrer". No sóc ningú per discutir si el Pi de Formentor és més vell que les centenàries oliveres, ni més poderós que el robust roure, ni que els verds del pi siguin més intensos que el del taronger. Com que les pinedes cobreixen una gran part del territori català no sorprèn que molts topònims tinguin relació amb el pi. El pi és poc alt comparat amb el faig o els plàtans; els pins blancs o mediterranis no passen dels 20-22 metres; els troncs torçats pel vent, en especial, els dels del litoral, contribueixen que no s'adapti bé a la figura del que és per a mi un arbre de veritat. El meu arbre és el faig. Els arbres de cama curta i copa rabassuda com l'olivera i les figueres també són formes equilibrades.
Costa i Llobera antropomorfitza i cristianitza l'arbre; li atribuex tota mena de qualitats fins que miraculosament l'arbre sobreviu encara que ni la més petita font li regui les arrels. Com a compensació a l'esforç contempla el bonic paisatge, el mar i la serralada, i en silenci escolta el vol de l'aguila com emblema del pensament elevat.
"No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada i li donà per trone l'esquerpa serralada, per font l'immensa mar. Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina, no canta per ses branques l'aucell que encativam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor que passa sent l'ala gegantina remoure son fullam". (Adverteix el poeta que el llim, el fang damunt del qual el català viu, obliga al Pi enfonsar i revinclar les arrels per les roques per romandre viu al llarg del temps. Aquesta actitud tossuda i apassionada per la terra, per endinsar-se en el passat és el recurs per servar la memòria col·lectiva).
"Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel, té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel". (La sort vé donada per la natura que li regala pluges i rosades i la veu catalana, com un vell profeta, ha de nudrir-se d'ideals i d'amor per la pàtria. Si la la força defalleix el català morirà). "Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge; domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit. Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i vencedor espolsa damunt les nuvolades, sa cabellera real".
(Moltes són les ventades i les ones d'odi que han pretès destruir el català, tanmateix aquí restem soportant tota classe de tempestes. El plantejament que el català sempre rep ha contribuit a forjar la nostra idiosincràcia). "Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum puraÉ oh vida, oh noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquiles aniran per la ventada com l'au dels temporals".
Que així sigui!
Article publicat el dia 15/07/2009 al Diari de Girona.

No comments: