AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
Formentera és una illa tan petita i estreta que tinc por que es trenqui en algun indret. La distància més llarga, des del port de la Sabina al far de la Mola, és de 23 quilòmetres i a Es Caló de Sant Agustí, on l'illa s'encongeix, s'aprima tant formant un istme esquifit que algun dia es desfarà i quan això passi el pujol de la Mola es desmembrarà de la resta, com un vaixell sense timoner bressolat només per les ones flotarà pel Mediterrani en direcció desconeguda.
Formentera està situada geogràficament al costat d'Eivissa, una illa gegantina, amb la qual abans estava unida tel·lúricament. Eivissa va parir l'illa de Formentera i encara hi està lligada per un cordó umbilical submergit, conegut com els Freus, no obstant sigui per la raó que sigui Formentera es desenganxà i se'n va anar per adquirir vida pròpia. Tanmateix molts segles enrere hi havia un corredor transitat pels homes del paleolític que anaven d'una illa a l'altre segons coveniències, després però el corredor es va enfonsar i ara són dues illes separades. Les mateixes arquitectures megalítiques de les dues illes assenyalen el trànsit humà d'un costat a l'altre.
L'illa de Formentera vista a ull d'ocell té forma d'os de pernil. Diuen que està foradada, que no té un suport sòlid que l'amarri bé amb el fons marí, que les columnes que la sustenen són fràgils i porten data de caducitat, però jo m'ho crec, la trobo estable, no es belluga per molt remenat que estigui el mar. A més, perquè s'hauria d'ensorrar? És una illa amb molt poca aigua dolça; recullen la de la pluja i la guarden en cisternes, no hi ha cap font ni cap rec amb aigua corrent, només torrenteres perquè quan plou, plou fort, la pluja és torrencial, de curta durada però abundosa (han resolt la manca d'aigua gràcies a una desalanitzadora). Dues terceres parts de la terra són eixorques, plenes de pedregam, el que fa impossible conrear-les, només hi pasturen cabres i xais. Una illa esquerpa i indefensa que durant alguns segles va ser impossible habitar-la, no sols per les condicions objectives de carestia alimentària sinó perquè podien ser assetjats pels pirates i pels otomans, amos de la Mediterrània en el segle XVI, aquests robaven el menjar, les dones i els homes que venien com a esclaus; així doncs, Formentera va restar despoblada fins a finals del segle XVII.
Si bé és un territori reduït faltaria a la veritat si afirmés que el conec com el palmell de la mà. Cada any trobo raconades que em soprenen, no sols parlo d'indrets meravellosos, sinó també de restes d'antigues construccions, com fa dos anys que seguint un camí costerut que em portava a S'Estufador vaig trobar un forn abandonat que em semblà un pou de glaç, cosa del tot impossible en una illa de climatologia més que mediterrània, africana. Va resultar ser un forn de calç que els formenters fins a principis del 1960 van utilitzar per elaborar una calç de molta qualitat que empraven per emblanquinar les façanes i els porxos de les cases. L'any passat ho vaig explicar a la meva amiga Imma, professora de la Universitat Politècnica de Barcelona, i aquest any hi anirà amb un grup d'estudiants a investigar-ho perquè ara la ciència està demostrant que la calç tradicional d'aquests forns elementals, feta segons fòrmules ancestrals, conté moltes més propietats, fins salutíferes, que no la calç industrial.
La gent gran de Formentera és senzilla, amable i generosa un cop t'han fet confiança i et tracten com un més, com un veí més. Em conviden a la seva taula i compartim el menjar. Sovint fem petar la xerrada en el porxo sota els rests d'all i tomàquets per sucar pa que pengen del sotre; parlem dels conreus, dels costums que s'han anat apagant en el decurs del temps i que ells enyoren, del món d'abans, quan les persones es valoraven pel que eren i no pel que tenien. Els escolto amb suma atenció. Els joves són diferents i si bé hi ha un grup que vol recuperar l'essencialisme illenc i recollir-se en ell, aliens al que passa en el món trepidant, la gran majoria viuen del turisme i a l'estiu fan la temporada per poder viure la resta del any. Aquests últims han caigut en la trampa del consumisme compulsiu i poques són les diferències entre ells i els de casa nostra: les mateixes ambicions, les mateixes necessitats creades.
Els vells parlen un català dialectal, el formenterer, però com que em resulta difícil entendre'ls, si em volen integrar a la conversa s'expressen amb el català de la TV3. Tinc bons amics allà, alguns han passat dies a casa i s'han adonat que la parla formenterera té una versamblança fonètica, lexical i morfosintàctica amb el català de Cadaqués. Per a ells Cap de Creus és idèntic al Cap de Barbaria. Tanmateix la part del litoral de Tarragona, plena de garrofers, atmetllers, oliveres, i vinyes arreu, fins camins brodats amb murs de pedra seca, els fa pensar que molts mil·lennis abans, Formentera no era una illa, sinó un cap marítim de la Catalunya sud.
Article publicat el dia 28/07/10 al
Diari de Girona.
